1. |
REDUCCIÓ
05:05
|
|
||
Atenc als ulls, nue el pensament i ho sent estrany.
Revise el cor, llence allò que he après i ho sent estrany: cau el món creat al cel, desprèn als ulls entelats dissenys.
|
||||
2. |
Heisenberg
06:20
|
|
||
Dóna’m un pretext
per a que em cregui el discurs que sent de tu;
dóna’m un pretext
de que eixa veu és més vetusta del que ets tu,
ja que sols veig desert
enmig de quatre abismes,
arbres d’espill i esguards de vidre.
Mostra’m arguments
si vols que parle del present que tens per a mi;
mostra’m els camins
per comprendre el secret que dorm a dins,
ja que sols veig desert
enmig de quatre abismes,
freds pots d’alcohol on colgar vides
d’un silenci esquerp i antic.
Deixa’t ja d’elogiar el silenci,
els silencis són per a pair.
Deixa’t ja de creure en els misteris,
són enigmes per a restablir.
Pren la veu i trenca amb el misteri,
els discursos s’han de traduir.
Pren impuls i llençat a l’abisme,
al descens hi trobaràs l’abric,
creu, al descens hi trobaràs l’abric,
no hi ha mes sortida per poder fugir.
Si obtens els arcans
tindràs raons per establir
tous ponts de respecte
entre les marges dels buits camins,
per sobre el desert i els quatre abismes.
Un pont figurat on retrobar-nos.
|
||||
3. |
Russell
04:25
|
|
||
Ets la frisança de viure dins d’un taüt rauc, exhaust
per la frisança de confondre els confins temporals.
Ets la tristesa d’expirar per un disseny inacabat, ossat,
on les crisàlides rubriquen la fi dels teus mals.
Has esgotat un fart d’hores buscant un llumí
que s’enlaira a l’instant, que es dissipa perquè
no hi ha horitzó, ni confins, sempre hi és més enllà,
i el tems, al temps, perquè no hi veus final.
Va, vinga corre va, que se’ns va,
vinga empaita-la, trenca eixa il·lusió.
Doncs va, vinga corre va, que se’ns va,
vinga creua-la, pren-la ja si pots.
Has esgotat un fart d’hores buscant un llumí
que s’enlaira a l’instant, que es dissipa perquè
no hi ha horitzó, ni confins, sempre hi és més enllà,
i el tems, al temps, perquè no hi veus final.
I demà, demà sabràs que no hi ha desenllaç,
tan sols intencions despullades, estèrils en les mans.
Has esgarrat un feix d’hores cercant un mitjà
que t’empente en avant, però et disperses perquè
no hi ha horitzons, ni confins, et rellisca en les mans,
i ho tems, estrany, perquè no és real,
no hi ha final, no,
torna a ser tot igual.
|
||||
4. |
Ørsted
04:11
|
|
||
Sóc filla d’un temps que ha pogut reflexionar
sobre els temps passats i atendre el seu plany.
Sóc part d’un moment que ha mirat al món sencer
i ara és sent capaç d’entendre el seu clam.
Així que vull acompanyar a aquells homes taujans
que en un cau silent van pintar el cel.
També vull assaborir les olors dels seus gresols
un cop han sostret l’ocult VITRIOL.
I al seu torn inspeccionar els confins del vast espai,
poder vorejar tots els vells errants.
Vull, però no puc evitar aquest parany
em constreny el cos: és l’espai.
Vull, però no puc, il·lusió de llibertat,
em constreny la ment: és el temps.
Tant si vull com si no vull, no puc més que claudicar,
sóc un ser massa arrelat: un ser situat.
|
||||
5. |
Kepler
04:52
|
|
||
El vam fer caure,
el vam fer caure del Cel,
i el cercle ens va esclatar en les mans.
Crua herència abismal.
El vam fer caure,
vam desarmar la Gran Nau,
i en runes, mirant oberta la mar:
estranya el·lipse espacial.
I un cop va caure,
vam acallar els seus cops,
i els himnes van brollar d’entre la remor.
Eren les veus que esperaven el seu torn.
Ara que Ell no hi és,
podem sortim de la foscor,
i moure’ns intel·ligiblement,
sense grillons, a viva veu,
sense remordiments...
Ara que ja és record,
podrem brotar d’este estèril solc,
com pètals llençats al mar,
illes de flors.
I per alçar-nos
–per esgrimir un nou temps–
de restes, vam fer vaixells sense rems,
flors surant entre els plecs.
I per alçar-nos
vam arborar vàries naus,
i a cegues, ens vam llençar de cap al buit,
bell paisatge afeblit.
I al fet d'alçar-nos
vam veure un món sobre els camps
amb pobles, presència de tanta gent,
eren les veus que esperaven aquell gest.
|
||||
6. |
RESITUACIÓ
06:34
|
|
||
Atenc l’horitzó, flueix el pensament, i sent l’espai,
allibere el cor, reprenc el que he après, i ho sent carnal.
Entre en l’espaitemps, pres d’un cert moment que es fa normal,
incite el desig dins d’aquest context, i el faig brollar:
creix un món creat del món,
desprèn al cor insolents contorns.
Excedisc el món, cree un nou entorn, i ho sent privat.
Extingisc la por, invente el terreny, i ho faig sagrat:
creix un cel creat del món,
concedint un lloc d’ideals contorns:
el nostre món,
el nostre món.
|
||||
7. |
Lippershey
05:33
|
|
||
Neix la llum, el món és llum,
com un vitrall on els colors d’un dia estrany
prenen formes que mai hem somiat.
Però el Sol, no hi veig el Sol,
surt esquerp per l’horitzó no acostumat
esgarrant tota intuïció del món.
Un paisatge melindrós
que altera els perfums
d’un món caduc que ja ha expirat,
com un llenç que vol fugir del seu marc.
I el món, el nostre món,
ha esgarrat els vells contorns de la raó
fent possible allò que mai s’ha escrit.
És moment de començar
un passeig per els camins ja trafegats
però mirant allò que mai no hem vist.
I la llum, aquesta llum,
ha esclarit aquells estels d’un cel obtús,
tristos cúmuls d’il·lusions d’infant.
I el Sol, ja veig el Sol,
surt despert per el costat no acostumat
fent del món un generós present.
Un paisatge inusitat
que altera els contorns
d’un temps passat, que ja ha expirat,
però que torna a mi replet d’altres vents.
|
||||
8. |
Laussedat
03:30
|
|
||
Vull sortir-me’n, fugir-ne
dels caducs colors;
vull sortir-me’n, dibuixar-me
amb pinzells trencats...
i perdre el nord, esvair la por
que ens constreny en un plec del cos.
I un retrat, el meu retrat,
qui em pretén reduir
a un sol esbós, desig frustrat,
que m’estreny sola en un espill.
Vull variar-vos, reinventar-vos
com no heu somiat mai,
i així exposar-vos a contagiar-vos
d’uns delers innats...
i tornar-se boig, esgarrar la pell
que ens constreny en un plec pervers.
I fer amb les mans,
sobre el vell llençol,
un forat per poder marxar,
i sentir el fred d’un oratge estrany
que ens anime el rostre exhaust.
Un instant etern, en blanc,
un espai silent on germinar.
I el retrat, el meu retrat,
no es més que un segell badat
fet de coralls, consumat desig,
records d’un antic afany.
Al fer amb les mans, sobre el vellretrat,
un vitrall per on descobrir
un retaule nou, olis sense marc,
d’un paisatge al natural.
|
||||
9. |
Itard
03:57
|
|
||
Seu inquiet,es veu neguitós,
tem que siguen massa anys.
Estreny al pit un vell mocador.
Ai Remei: –Nopots seguir aprimant.
Sent davant el pes del teló,
sí, toca actuar.
Pren coratge rere un guitarró,
fustes corcades i ossos de corall,
i al toc totés enrenou,
sí, però amb cert regust d’il·lusió.
Quan s’aixeca el teló,
sent l’acer dels barrots,
i un domador els presenta
mentre aclama el saló.
Cau incert, es veu neguitós,
però no, no és cosa dels anys.
S’ha esgarrat tota veneració,
només són monstres vestits de bufons.
L’escenari ara és contestació
d’un vers que mol veritats.
Esclaus –enyor–, tot per el recel
de ser encomiat com al “descobridor”
mentre un trist desconsol es sent
entre el rasgueig del seu toc.
|
||||
10. |
Cooper
03:33
|
|
||
Tinc un fosc racó
on entelar velles cançons,
i tinc caixes d’enyor on dorm el temps.
Tinc prestatges buits
on ordenar les il·lusions,
tinc taüts silents on soterre el temps.
Sóc record i sempre guarde allò que has enllestit,
un regal ja mai present que amb mi serà infinit.
Sóc record, ja mai present, surant sobre l’oblit.
Tinc un fosc racó
fet de pors i pretensions,
tinc la vostra veu i amb ella als teus.
Tinc dissertacions
i els relats d’allò que sou.
Tinc pres el futur que ja no sereu.
Sóc record i sempre guarde allò que m’has cedit,
un regal ja mai present que amb mi serà infinit.
Sóc record, ja mai present, surant sobre l’oblit.
Sóc record, ja mai present, surant...
|
||||
11. |
|
|||
No heu escrutat les promeses que sempre ens han fet…
Tampoc heu recelat dels llindars que confinen l’espai on som…
Ni tan sols heu rumiat amb l’herència, ni haveu vist el Cel
–és el silenci qui asfixia la veu dels histrions–.
Però com vos podeu allistar a eixa interpretació?
Però com entregueu la frescor a una sola i erta versió?
Per què ofegueu les mirades que volen florir?
Si només son criatures ingènues, cauteloses d’allò que us han dit.
Només teniu un sol moment,
i aquest és el vostre moment,
el que d’ell feu serà el vostre relat del món.
No podeu perdre l’opció de signar aquest text;
emprendre el camí que conjure vostra interpretació.
Cal que imposeu, insolents, tots els vostres colors,
fets dels retalls de les ombres que alguns han volgut fer foscor…
serà allò que sou.
|
Sitja Villarreal, Spain
Formada l’any 2002, Sitja arrela els seus orígens dintre del folk (La placeta de l’Orat - 2004)
Sense desvincular-
se d'aquest substrat, ha anat reinventant el seu so (Musicabulari - 2009)
Un format pop-folk de caire independent (Good Laboratory Practices - 2014)
La música com a discurs
transversal per expressar una particular manera de comprendre el món (Sidereus
Nuncius – 2018)
... more
Streaming and Download help
If you like GOOD LABORATORY PRACTICES, you may also like:
Bandcamp Daily your guide to the world of Bandcamp